Incursions a les muntanyes i a l'interior del Marroc

 Novament en contacte amb totes i tots vosaltres després de gairebé dues setmanes des de la última entrada. Em sembla que alguns us heu estat preguntant si em trobo bé o si m'ha passat alguna cosa ja que no he donat senyals de vida durant bastants dies. Continuo estant molt bé i aprofitant les ocasions que van sortint per a seguir coneixent el Marroc i algunes de les seves realitats. Aquest és el motiu pel qual fins avui no em puc posar a escriure amb una certa tranquil·litat: he estat pràcticament set dies fora de Rabat, del 17 al 20 de novembre a Midelt i del 21 al 23 a Beni Mellal. Us ho explicaré de seguida. Però abans vull explicar-vos la trobada del cap de setmana del 14 i 15 de novembre a La Paix (tan sols recordo que amb aquesta expressió La Paix, La Pau, ens referim aquí a la Residència on faig estada a Rabat i que a la vegada és el Centre de moltes trobades i esdeveniments relacionats amb l'Església de Marroc).

El 14 i 15 de novembre, dissabte i diumenge, es va realitzar la Trobada de Catequistes d'Infants de l'Arquebisbat. La catequesi d'infants no és la realitat de catequesi que aplega més persones en aquesta diòcesi, a diferència del que passa en moltes diòcesis de casa nostra. Ja us he anat explicant que les comunitats parroquials estan formades, majoritàriament, per joves universitaris subsaharians i, a més, per algunes famílies subsaharianes que s'han establert al Marroc i per famílies d'europeus. Té molt més pes a l'Església del Marroc la catequesi del catecumens (joves i adults, també subsaharians, que es preparen per a batejar-se) i la catequesi de confirmació també amb joves grans i adults, com ja us vaig explicar dels confirmats a Tetouan i a la Catedral de Rabat. Tornant a la catequesi d'infants i als seus catequistes, a la Trobada diocesana hi van participar unes 15 persones de 4 ó 5 parròquies de l'Arquebisbat; no hi va participar ningú de les parròquies més allunyades de Rabat. En aquesta trobada hi va participar molt activament el Cardenal Arquebisbe fent, entre altres coses, una conferència amb el títol: "Cristians enmig dels musulmans". Molt interessant. L'Arquebisbe és una autèntic animador del diàleg dels cristians amb els musulmans. Insisteix en els diferents àmbits de l'Església que els cristians al Marroc som una presència insignificant (tan sols el 0,08% de la població), però significativa a través de quatre eixos: la convivència, el coneixement mutu, el respecte i l'amistat; el treball conjunt per les grans causes de la humanitat (drets humans, drets dels infants, drets de les dones, l'ecologia, la pau,....); el compartir la fe i l'experiència de Déu i el compartir la pregària.

Aquestes trobades són l'ocasió per anar coneixent persones i anar-me sentint més integrat. La gent és molt oberta i acollidora. Tot plegat, molts d'ells són estrangers que un dia o altre també van ser recent arribats al Marroc.

La Paix és una residència molt tranquil·la a Agdal, un dels barris de classe mitja de Rabat. A cinc minuts et trobes amb els carrers plens de botigues i de gent i amb un gran centre comercial, l'Arribat Center, que encara no està del tot acabat. Molt tranquil·la, però on de tant en tant hi ha algun esdeveniment que convoca molta gent. El dilluns 16 de novembre a la tarda l'Ambaixador del Camerún va posar una condecoració al P. Óscar Eone, capellà camerunès, Canceller i Secretari general de l'Arquebisbat de Rabat. Es va omplir la residència de personalitats, d'eclesiàstics i connacionals del P. Óscar. Hi vaig participar; tot això va esdevenir a pocs metres de la meva habitació. Va concloure l'acte amb un bon berenar.

El dilluns 17 vam sortir cap a Midelt, una ciutat que està 330 km de Rabat i a unes 5 hores de cotxe. Ens va deixar el cotxe en Cristóbal, el Cardenal Arquebisbe. L'expedició la formàvem en Monsenyor Giovanni, bisbe italià jubilat; en Lorenzo, germà franciscà que ja heu vist en alguna fotografia anterior; en Pierrot, mossèn del Togo recent arribat al Marroc i jo. Anàvem al Monestir Trapenc "Notre Dame de l'Atlas", situat a les afores de Midelt, a uns 1500 m. d'alçada sobre el nivell del mar, en plena serralada de l'Alt Atlas, per a deixar-hi a Mons. Giovanni i per a passar-hi nosaltres tres dies. La comunitat del Monestir està formada per cinc monjos trapencs, o sigui, cistercencs de l'estricta observança. Vam fer vida amb ells tots tres dies, seguint els seus mateixos horaris des de les 4 de la matinada, que es l'hora en la que es fa Matines, fins a les 8 del vespre que es fa Completes, la pregària amb la que es tanca el dia. No havia fet mai una experiència així. I us he de dir que m'ha anat força bé. Us poso un esquema de l'horari d'estiu de la comunitat; ara és un pèl diferent, però no massa.

En aquesta fotografia de l'entrada del Monestir hi tenim al José Luís, un monjo valencià que fa 20 anys que està aquí al Marroc, pràcticament des de que va iniciar-se aquest monestir. La comunitat se sent hereva del Monestir Notre Dame de l'Atlas de Tibhirine a Algèria. Segurament recordareu que set monjos d'aquest monestir algerià varen ser segrestats i assassinats l'any 1996 per islamistes radicals. Varen sobreviure dos monjos dels quals un encara viu i està en aquesta comunitat; es diu Jean Pierre i té 97. Aquí el teniu en aquesta fotografia:

Aquest esdeveniment es va reflectir en una pel·lícula francesa l'any 2010, De dioses y hombres, que va tenir molt d'èxit a França i que aquí molts de nosaltres també vam veure. Arrel d'aquest atemptat es va clausurar el Monestir a Algèria i al 2020 es va crear aquest Monestir a Midelt amb el mateix tarannà de presència i diàleg amb el món musulmà. És admirable la relació que tenen amb la gent que els envolta. Un detall  molt significatiu: cada dia els dos treballadors musulmans, que hi ha al Monestir, convida a la comunitat a les 10:30 a prendre el tè. Nosaltres ens hi vam afegir:

Vam dedicar un matí a visitar el Memorial Tibhirine, que s'ha fet en el mateix recinte del monestir, en el que es presenta els elements de la vida monàstica i es recorden els monjos martiritzats amb aspectes de les seves vides. 

Aquests set monjos varen ser beatificats el 7 de desembre de 2018, juntament amb 12 cristians i cristianes més, que varen donar la vida durant els anys de la guerra civil a Algèria. Molts musulmans també els consideren sants.

Un altre matí de l'estada a Midelt vam pujar cap a la muntanya fins el punt on s'acaba la carretera. Vam arribar a un poble berber que es diu Tatiouine. Molta pobresa, molta precarietat. Em va impressionar. I això sembla una constant en els poblets berbers de l'Alt Atlas. Hi ha hagut i encara hi ha presències de cristianes i cristians en aquests poblets que procuren humanitzar la vida de totes aquestes persones: el Pare Peyriguère, la cirurgiana Elisabeth Lafourcade, la germana Cécile, ... la comunitat de Franciscanes Missioneres de Maria i d'altres.

Com a cloenda d'aquests dies passats amb la comunitat del Monestir, vull deixar constància del testimoni d'aquestes persones dedicades a la pregària i que manifesten una gran humanitat i amistat amb els seus veïns musulmans i amb els hostes que s'acosten i allotgen al Monestir. Aquí ens teniu a tots junts:

De retorn a Rabat vam passar per Ifrane, una ciutat d'hivern que s'assembla molt a les dels Alps francesos o suïssos per les construccions i la vegetació amb abundància d'avets. Hi ha pistes d'esquí molt a prop. També té aeroport, un  camp de golf, estadi, ... I tot força a prop d'aquests pobles berbers tan pobres.

Arribats a mitja tarda del divendres a Rabat, torno a preparar la bossa de viatge per a marxar cap a Beni-Mellal el dissabte de bon matí. Hi vaig amb en Pierrot. Aquesta vegada el viatge és amb mitjans públics, la primera vegada que els agafo per a un desplaçament llarg des de que vaig arribar; ja tocava. Primer amb tren fins a Casablanca i després amb autocar acompanyats per Soeur Julie, una monja de Benin que és l'encarregada de la Parròquia de Beni-Mellal. En total 300 km i unes 4 hores i mitja de viatge. Molt bé. En arribar ens instal·lem a les estances de la Parròquia i dinem.

A primera hora de la tarda vam visitar el Centre Cultural "Les Grands Arbres", una iniciativa de l'Església per a desenvolupar la cultura i crear també espais de diàleg amb els musulmans. Aquest Centre té una bona biblioteca, que està oberta tot el dia. També disposa de sales d'exposicions on s'hi fan exposicions temporals d'artistes de tot el Marroc. Aquests dies han pogut reemprendre l'activitat de Cinema-club que van haver de suspendre amb el confinament. L'equip animador del Centre també té cura de col·lectius que queden al marge de la vida social com poden ser les mares solteres i també dones solteres, mal vistes pel fet de no haver-se casat. Com a tot arreu, les activitats del centre s'han vist afectades per la pandèmia, però s'han tornat a posar en marxa de seguida que els han permès i han recuperat el bon nivell de participació. A les fotos hi teniu el gran mural de l'entrada amb el logo del Centre i a la directora i a mi mateix amb la pintura de la façana de fons.

Tot seguit vam fer un passeig per la ciutat i, ja al vespre, vam estar amb els joves de la coral que assajaven els cants per a la missa de l'endemà.

El diumenge vam celebrar la missa de la festa de Crist Rei. Aquest era el motiu pel qual havíem anat a Beni-Mellal. A aquesta parròquia hi va el mossèn cada 15 dies o cada mes a celebrar la missa, perquè és el mossèn de vàries parròquies molt allunyades les unes de les altres. Soeur Julie és qui assegura l'animació i la coordinació d'aquesta comunitat parroquial. Va presidir la missa en Pierrot que, com a bon togolès, domina el francès. Jo vaig concelebrar; a mi encara em costa molt fer l'homilia en francès. Després de la missa vam dinar al pati-jardí de la parròquia amb un bon grup de joves que es van quedar; feia molt bon dia i l'ambient va ser molt simpàtic i divertit.

Ahir, dilluns, vam tornar a Rabat. Suposo que ara estaré uns dies a La Paix, no hi ha res en perspectiva. I el que sembla és que plourà durant uns quants dies.

Alguns em pregunteu com va per aquí el tema del covid-19. N'hi ha, com a tot arreu. I em sembla que aquí al Marroc ara n'hi ha més que mai. A algunes ciutats hi ha toc de queda a la nit. No és així a Rabat on les mesures són la mascareta, la distància i el rentat de mans. Procuro anar en compte, sobretot en els desplaçaments amb mitjans públics. Aneu en compte també vosaltres.

Aquí us deixo fins a la propera entrada, que no sé ben bé quan serà. Quan torni a tenir coses per a explicar-vos i disposi d'una bona estona, m'hi tornaré a posar.